Que gran és el meu poble.

Que gran que és el meu poble.

Avui he caminat pels carrers del meu poble (havia de fer encarrecs) i és que m'encanta, caminar pels meus carrers i veure a la gent inmersa en els seus pensaments i en les seves converses, observar a la gent com van caminant i rient o amb possat d'enfadats o escoltant música i cantant en veu alta, i el millor de tot és la gent que va parlant sola.

M'encanta seure a la plaça de l'estació i veure passar a la gent com surten a bafarades amb la cara de tornar a casa després de la feina i amb ganes d'arribar a casa i fer més feina.

Però hi ha una cosa que no se si tenen els altres pobles i que el meu si que ho te i el fa gran, els frikis, en el meu n´hi ha molts i m'encanta, allà assegut a la plaça de l'estació els veig passar no surten del tren, apareixen del no res i desapareixen pel no res, gent deforme, malgirats que caminen amb el centre de gravetat descentrat i que fan coses extranyes.

De vegades, quan penso que vull ser de gran, penso que potser algun dia arribaré a ser un d'ells als ulls d'algú però no m'importa, soc d'aquest gran poble i vull formar part d'ell.

És de vegades que em sento empetitir

És de vegades que em sento empetitir



Que curios que de vegades sembla que empetiteixo en direcció a la desaparició, i quina sensació d'idiota. Em passa, no ho se, no ho puc explicar. És com una espiral que m'envolta i em fa cada cop sentir-me més reduit. Em passa quan em trobo amb ella al carrer envoltada de gent i em saluda i jo no se que fer amb els meus braços, amb les meves mans, i no se que dir i empetiteixo rapidament i sense fre cada cop a més velocitat. Que idiota que sóc i que idiota que semblo.

Deu ser per això que empetiteixo perque no m'agrada ser idiota i voldria reduir-me a la mínima expresió per semblar menys idiota.