La insuportable lleugeresa de l'ésser

La insuportable lleugeresa de l'ésser.

Què som?

Qui ho sap del cert, tots intentem inventar-nos la nostra raó de viure.

Seguramet diríem que cerquem la felicitat, lluny queda la idea de que al món es ve a patir.

La felicitat, aquell impuls que ens generen coses que podríem enumerar, que fins i tot algunes podríem tocar amb la mà i acariciar, i que quan aquestes ja no ens donen la felicitat podem substituir per d'altres.

Si deixem de generar felicitat en algú prenem un altre camí intentant trobar nova felicitat, però, i quan despareixem?

quan morim?

que queda del nostre ésser, què hem estat?

records?

amor?

experiencies?

generadors de felicitat?

i és tan fàcil substituir-nos?

Deixem dolor, i això deu ser bo, si no deixessim dolor voldría dir que el nostre ésser no ha significat res per a ningú, i volem significar, això ens ha fet feliços.

Pero ara generem tristor.

Deu ser això el nostre ésser també pateix, hi ha coses que ens fan patir, coses que podem tocar amb la mà i que podem acariciar, i quan ens fa patir, ho substituim. O ho intentem.

Així deu ser que quan morim ens substitueixen, per molt que haguem generat felicitat.

Si no fos així que sería de la vida?

L'ésser camina per una corda tan prima....

Va de poemes

L'Elionor

L'Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses queden

enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara

i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".

La gent se l'estimava,

l'Elionor, tan tendra,

i ella cantava mentre

feia córrer l'escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica

es dilueixen en l'opaca grisor de les finestres,

i al cap de poc l'Elionor no hauria

pas sabut dir d'on li venien

les ganes de plorar

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i que aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia

predicció de les dones,

va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".


(Miquel Martí i Pol)

Deus?

Tots tenim els nostres idols, als que adorem com a Deus.

Aquests són alguns dels meus.

...

La destrucció de la ment

La destrucció de la ment:

Qui més qui menys coneix a algú que te la ment destruida, molt facilment busquem explicacions que ens portin a entendre perquè ha arribat a aquesta situació, així enganyem a la nostra ment i la continuem tenint sencera.

Quines són les principals causes:

1- Una mala infància, no superada.

2- Una adolescència complicada. (qui no ha sortit tocat de l'adolescència?)

3- La perdua massa prematura d'algú estimat.

4- Un desengany amorós.

5- Una feina massa exigent.

6- Una societat excesivament pendent de tot alló que fem.

7- Les drogues o l'alcohol. (El tabac no)

8- Alguna més que no recordo.

El fet és que si tornem a mirar la llista veurem que tots podriem dir que alguna d'aquestes causes, o més d'una, formen part de la nostra història, i així i tot creïem estar amb la ment sencera, davant d'aixó poder fer dues reflexions, o aquestes causes no són tan significatives o ningú està tan lluny de que qualsevol dia se li destroci la ment.

A ti te parió una madre

A ti te parió una madre.

(Primer de tot he de demanar disculpes per la tardança en escriure un altre interessant article, però no recordava la contrassenya.)

L'atre dia, i ja van dos, vaig sentir-me realment bé, vaig trobar-me casualment a aquell amic de veritat d'aquella època en que erem petits, aquell amic amb el que vem descobrir el món, i no cal que penseu en res especial, sencillament, erem amics i capaços de possar-nos el mon a l'esquena i fer les gamberrades que ens imaginessim.

La primera pregunta a fer-se, és perque vem deixar de veurens, i la resposta està en l'adolescència. Qui es pot dir que hagi sortit sa de l'adolescència. Els nostres camins van prendre direccions diferents, amistats diferents, novies diferents (per sort), i ens vem allunyar . Ja se que que aixó passa molt i ens passa a tots pero el fet que quan ens retrobem ens sembli que em trobat a un desconegut o a un conegut que fa temps que no veiem és realment sorprenent.

La segona pregunta és que ha passat a cada vida en aquest temps. I la resposta només és explicar allò que vols, amagar el que no vols i fins i tot inventar alguna història.

Així és doncs, la trobada va ser bona, molt bona, totes les històries que m'havia explicat la gent del meu amic, totes les llegendes, tots els misteris estaven davant meu, i jo curiosament no tenia cap intriga per saber la realitat, sincerament no m'importava, el veia bé. I ell com em veia a mi? poques vegades ens fem aquesta pregunta, jutgem i no pensem en que ens poden jutjar a nosaltres.

Vem veure cervessa, molta, i vem riure, molt, encara que sembles que no hi havia res per riure.

Així és la vida. Estic realment content de trobar gent coneguda que fa molt temps que no veig. Em fa sentir bé.